FOTOS CERCANT BOLETS...
FOTOS SON CORTEI I VISTA A GALILEA
08.11.2009 - CERCANT BOLETS!
Aquell diumenge dematí ens reuniren tots a la plaça de l'ajuntament, presentàrem a Joan Planas, es micòleg que molts ja coneixien perquè l'any passat també ja en va instruir, i després de comentar les quatre peculieritats de la visita omplírem els cotxes i sortítem en direcció a Son Noguera. Ens esperaven amb les portes obertes, aparcam els cotxes i començam a pujar. Com l'any passat es feren dos grups, el més nombrós es va escindir així mateix en diversos nuclis, per poder cercar amb intimitat, i l'altre part del grup, unes dotze persones, restàrem devora en Joan pendents de totes les seves paraules a mesura que pujàvem.
El grup estava format per veïnats de Puigpunyent i de Galilea, havia un parell de nacionalitats i tots, agrupats baix el mateix objectiu: APENDRE a conèixer i reconèixer els bolets.
Va ésser una sortida molt divertida ja que durant tot es temps la gent va riure, semblava més una festa que una sortida muntanyenca.
No només això sino que també, alguns venguéren amb les seves màquines de fer fotografies per trobar aquell racó i aquélla llum que les fan especials, la veritat és que ens han oferit unes estampes dignes de presntar a un concurs, d'això ja en parlarem a un altra moment!
La pregunta és: trobaren bolets, o no en trobaren? Doncs, sí, esclatassangs, cames seques, picornells peluts, pixacans, tots ells comestibles.
Qué podem destacar de la jornada, les explicaicions d'en Joan sense cap dubte i el paissatge que ens enrevoltava sense deixar de banda l'ambient de germanor.
28.11.09 - GALILEA, SON CORTEI I LECTURA POÈTICA
Per dissabte 28 de novembre, l'associació ARCA, ens va sol·liictar que preparassim un recorregut pel nostre municipi i així ho férem, va ésser una volta per Galilea, i dic una volta, perquè va ésser un cercle, començàrem l'etapa a sa Plaça de l'esglèsia i partírem en direcció a la casa de neu i és molí. En aquell indret en Miquel Matas, va començar per introduir-nos dins els inicis de Galilea com a poble, tot seguit es va esplaiar amb la casa de neu. Sortim i continuam per amunt fent una aturada al camí amb les illes malgrats i la mar que les acompanya de rerafons, allà va agafar el relleu Cati Pont, veïnada de Galilea tot recitant la primera poesia "Galilea" de l'escriptor Antoni Esteva. Més endavant, amb el Galatzó a la nostra esquena i el poble davant, als nostres peus, ens aturàrem per llegir la segona poesia de A. Vidal Isern, poema que descriu la posició del Galatzó envers els poble de Galilea. Continuam i arribam a l'esglèsia, la visitàrem i tot seguit ens seguérem a la Plaça mirant cap a "ses timbes". Allà, i tenint en compte qué és el lloc de trobada de les festes, Cati pont va elegir el poema que dur per nom "Una festa a Galilea" de Antoni Esteva. Després va continuar amb una obra ben coneguda de l'il·lustre poeta Llorenç Riber, "Galilea, lloc ventós...", el poema va ésser escrit l'any 1905, durant una de les seves estades a Galilea, un any que va fer neu i va haver de romandre-hi. Per acabar, vàrem canviar d'escenari i tot agafant es cotxes conduïrem fins a Son Cortei, allà Don Fernando Alzamora, propietari, ens esperava i ens va rebre com qui reb a uns amics.
Xiqui Bosch
I GALILEA
Dins el cor de la muntanya,
sota l’esguard de la mar,
cada casa una foganya;
i en ella el foc de la llar …
Cada llar la seua terra,
cada terra el seu hortet,
que amb l’aigua de dins la serra
fa de tot un bon esplet.
Les dones coint oliva,
i pauma arrabassant;
la feina sempre és aspriva,
feixuga i molt constant.
Els homes dins la garriga
fent sitja i tallant pins;
i per fort que l ’hivern siga
sempre estan comellà endins.
Saben molt d’aquella pau
que sols el mal temps pot rompre;
d’un benestar que bé es compra
a canvi d’esser esclau.
Ser esclau de la natura
que Déu paga amb benestar;
la grandesa de l’altura,
i l’amistat de la mar.
Galilea és lloc de calma
Paradís del Creador,
que té la mar per peana
i per dosser Galatzó.
Antoni Esteva
II
S’enfila per la serra mallorquina
una cresta de gall de pedra dura
i en la punta més alta s’endevina
el Galatzó, que a prop del cel s’atura.
A baix hi ha un poblet sense metzina
d’un bíblic nom, d’essència que perdura
i cases que embelleixen la perla fina
d’una església amb una verge pura.
Aquí es troba la pau tan desitjada
amb aire pur i alè de primavera,
lluny de ciutat, que gran desfici dóna.
el nom de Galilea ben amada,
amb brots de pi, de mata i d’olivera
mereix el do gentil d’una corona.
A. Vidal Isern
Acadèmic de la història
III UNA FESTA A GALILEA
A sa Capella Clàssica de Mallorca
a 9 de setembre de 1956.
No som el més indicat
per a fer aquesta ressenya;
la passió sempre espenya
quelcom de la veritat.
Jo, que som de Galilea
un modest estiuejant,
ja estic allà preparant
per les Festes qualque idea.
Durant tota la setmana,
Novena i trui de coets;
bé disfruten els ninets
encenguent la coetada
Entre balls i xeremies,
i empaperat entre murta,
una Festa sembla curta
i curtes les alegries.
Però el diumenge es fa gala
de la Festa més mesella;
a l’Ofici la Capella
lo seu millor mos regala.
I sobre la penya vista
adossada al mont gegant,
el Credo d’en Palestrina
es canta molt més brillant.
Amb la humiltat del devolt
però amb valenta harmonia,
es resa un Ave Maria
que és fruit de modesta dot.
I entre cançó i cançó
del concert dat a la Plaça
es fa la bella engronxada
al gegant de Galatzó.
Amb amor i companyia
a un cafè ens hem concentrat
i amb germanor i alegria
asseborim un bon gelat.
Ja mai vos podré agrair,
al Director i als cantaires,
vostres cançons i aquells aires
lo molt que em féreu sentir.
Antoni Esteva
V. L’OLIVERA MALLORQUINA
Conta’m vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinca a recolzar-me
a tes nusades rels, trist d’enyorança,
perquè vulles tornar-me,
dels béns que n’he perduts, sols l’esperança.
Ton delicat fullatge
que sota lo cel blau l’embat oreja
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
Ta rama verda, i blanca
com cabellera d’àngel t’emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta, pel vent l’arrabassada estella.
Quan jove i vincladissa
creixies sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.
L’àrab i sa mainada
respirant-ne tes flors pel maig sortien
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recollien.
Ah, quin dol, escoltant-ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tots brots donant-ne
empriu a l’host de la guanyada terra!
I el jorn de la conquista
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí, amb l’infant xic estret als braços.
Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les bruies tendres,
e els ferros enfonsaren
de l’alqueria en les calentes cendres.
Com reposava, a l’ombra
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!
I de son puny volant-ne
lo manyac esparver dalt tu es posava,
les ungles encreuant-ne
i els tendres cims dels branquillons vinclava.
Quan era una alta ermita
aqueix claper de trossejada runa,
lo místic cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.
Al toc del monastiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.
Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura
i amb lo flaviol de canya,
gira el ramat que al comellar pastura.
Mentres l’ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
los tanys novells per rosegar s’enfila.
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d’eternitat serena,
jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma pena.
Tu al cor m’has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n’ix de ton brancatge muda.
Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva:
res serà del que és ara,
tu sobre el blau penyal romandràs viva.
Josep L. Pons i Gallarza
Versió per a imprimir